Històricament a la zona d’Espà, gràcies a la superficialitat de les vetes de carbó, la població en feia ús per les llars. No va ser fins a principis del segle XX que les mines de carbó van revolucionar l’Alt Berguedà, i concretament Saldes: cap a principis del de la dècada del 1920 fins als anys 60 la població va créixer exponencialment. Les mines van ser la destinació perfecte no només de veïns sinó d’altres persones que volien estalviar-se el servei militar a l’exèrcit. I és que hi havia l’opció de fer-lo a la mina. Tot aquesta migració cap a l’Alt Berguedà va provocar un fenomen de rellogats en moltes de les cases del municipi. La gent els acollia i n’obtenia petits beneficis que apuntalaven les economies familiars.
Ramona Pons (Saldes, 1928): «De Maçaners quasi de totes les cases hi havia algú que treballava a la mina. Lo de casa no donava per viure… i si guanyaven una mica allà…»
Encara que la gran majoria dels treballadors de les mines eren homes, també va haver-hi dones mineres. Treballaven a l’exterior de la mina, generalment a les cribes i/o rentadors, on s’encarregaven de separar i classificar el carbó extret de la mina segons la seva qualitat i mida.
Carmen Molina (1941) ho recorda d’aquesta manera: «Las piedras las tirábamos a un lado y el carbón a otro. El carbón lo dejábamos pasar por la cinta. Cuando venía una piedra era muy gorda, pues sí costaba de quitarla. Entonces teníamos que hacerlo entre dos mujeres porque no teníamos la fuerza de un hombre»
I la Remei López (1941) d’aquesta altra... «vaig vindre a Saldes amb 15 anys, a l’octubre, I al febrer ja vaig començar a treballar a la mina. El meu pare era el guarda jurat del polvorín. El meu germà, quatre anys més gran que jo, també treballava a la mina. Va fer 7 anys per no haver d’anar a la mili. Nosaltres havíem arribat a treballar 13 dones, però quasi sempre érem 11. […] Ens donaven una bata blava amb un brodat en blanc que posava Carbones Pedraforca, i ens compràvem un mocador d’aquelles de farcell, que ens lligàvem cap i al coll per no haver-nos de rentar el cap cada dia. Perquè, clar, acabàvem negres.
Les mines van ser un element clau per la demografia de Saldes durant la primera meitat del segle XX, ja que va atraure molts nouvinguts, primer dels pobles veïns i després de la resta d’Espanya. La població va anar creixent fins a la dècada dels seixanta i, part d’aquests migrants eren republicans que havien sigut desterrats.
Jaume Tomàs (Saldes, 1939): «A la mina hi treballava molta gent de Saldes i va venir molta gent. Quan hi havia les dues mines, la de Campus i Pedraforca, hi havia 1.200 o 1.300 persones aquí.»
Però treballar a la mina no era bufar i fer ampolles: estava mal pagada, era una feina dura i perillosa, només cal veure el nombre d’accidents. Podem recordar el de la mina de Clara el 1944, a Espà, amb 34 víctimes mortals. O el 1951, a la mina Campos de Saldes, on van morir 21 miners. Tenir familiars treballant a la mina comportava un patiment extra que només s’acabava quan arribaven a casa sans i estalvis.
L'accident de l’Espà fou el més greu en la mineria catalana, ocorregut el 10 d'abril del 1944 a conseqüència d'una explosió de grisú i en el qual hi perderen la vida trenta-quatre miners. Aquest malaurat accident fou un trasvals per la població de Saldes i per extensió a tota la comarca, i d'aquella època negra de carbó encara se'n conserven records, alguns dels quals persistexien en la memòria dels veïns. Vuitanta anys després, en recuperem la memòria, amb els veïns i veïnes de la zona, i és per això que el passat 28 d’abril de 2024 vam dur a terme un acte de record d’aquell malaurat accident i de les 34 víctimes mortals. L’acte, dut a terme a l’església de l’Espà, el podeu recuperar al següent enllaç: