Històricament a la zona d’Espà, gràcies a la superficialitat de les vetes de carbó, la població en feia ús per les llars. No va ser fins a principis del segle XX que les mines de carbó van revolucionar l’Alt Berguedà, i concretament Saldes: cap a principis del de la dècada del 1920 fins als anys 60 la població va créixer exponencialment. Les mines van ser la destinació perfecte no només de veïns sinó d’altres persones que volien estalviar-se el servei militar a l’exèrcit. I és que hi havia l’opció de fer-lo a la mina. Tot aquesta migració cap a l’Alt Berguedà va provocar un fenomen de rellogats en moltes de les cases del municipi. La gent els acollia i n’obtenia petits beneficis que apuntalaven les economies familiars.
Encara que la gran majoria dels treballadors de les mines eren homes, també va haver-hi dones mineres. Treballaven a l’exterior de la mina, generalment a les cribes i/o rentadors, on s’encarregaven de separar i classificar el carbó extret de la mina segons la seva qualitat i mida.
Però treballar a la mina no era bufar i fer ampolles: estava mal pagada, era una feina dura i perillosa, només cal veure el nombre d’accidents. Podem recordar el de la mina de Clara el 1944, a Espà, amb 34 víctimes mortals. O el 1951, a la mina Campos de Saldes, on van morir 21 miners. Tenir familiars treballant a la mina comportava un patiment extra que només s’acabava quan arribaven a casa sans i estalvis.
Les mines van ser un element clau per la demografia de Saldes durant la primera meitat del segle XX, ja que va atraure molts nouvinguts, primer dels pobles veïns i després de la resta d’Espanya. La població va anar creixent fins a la dècada dels seixanta i, part d’aquests migrants eren republicans que havien sigut desterrats.
